Plagués a Déu que mon pensar fos mort.

La tardor obri la porta amb timidesa, i per l'escletxa entra furtivament la llum daurada.
Bum, tin, tin.
Els arbres ballen al so d'un lent vals, mentre les seues fulles brillen amb dolça delicadesa.
I ens diuen adéu, amb un fi somriure, deixant un efecte melancòlic al teu cor.
Elles riuen, i tu, sospires


i plores.

Ens veurem a la propera primavera.