Deixar-ho tot enrere i tornar a volar, obrir els ulls i respirar.
Desfer-me de les manilles, de les quatre parets del paradís.
Caminar sense rumb, escoltar el silenci i olorar el aire.
Tindre Sol i arrupir-me al fred.
Despertar-me amb la llum de la nit, tenint-vos a prop,
sent com sóc, com vull ser, no com dec ser.
Als meus pulmons queden unes gotes d'oxigen, entre records de paraules vives i somriures de caramel.
 |
| La natura sempre és tan perfecta. |
Què jo t'estime, Llibertat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada