Estimada Amparo:
       Et vaig a contar un conte que vaig trobar, fa pocs dies, a un llibre vell i ple del pols.

<<Hi havia una vegada, en un Poble no Molt Llunyà, una noia de cabells vermells com el foc, arrissats com un àngel; aquesta també tenia uns ulls brillants, semblava que saltaren espurnes d'ells. Però el que més caracteritzava aquesta noia, era el seu riure i el seu somriure, amb ells, podia fer ploure els dies de sequera i aturar la pluja els dies d'inundacions, donar de menjar als pobres, consolar als trists i fer somriure als desemparats.
A la nostra protagonista li agradava molt el seu "treball" a aquell Poble no Molt Llunyà, tothom l'estimava però ella volia més aventures.
Llavors, un dia, la noia de cabells vermells com el foc, arrissats com un àngel va partir del Poble no Molt Llunyà, cap al Poble Allunyat de la Mà de Déu. Pel camí va passar diverses aventures (que avui no contarem) fins que a la drecera per arribar al poble va trobar una noia de cabells curts i clars, amb una mirada trista i un gat entre les mans.
La noia de cabells curts semblava trista, i acariciava el seu gat amb penúria.

-Noia de Cabells Curts i Clars -va dir-li- què et passa?
-Estic trista i desemparada, no li trobe la part feliç de la meva ànima- va contestar-li.

La noia de cabells vermells com el foc, arrissats com un àngel, amb uns ulls brillants (semblava que saltaren espurnes d'ells) i el seu riure i somriure tan especial, va agafar-la de la mà i li va dir amb un somriure:

-Vine amb mi, juntes buscarem la part feliç de la teva ànima.

I com ja vos he contat, el somriure de la nostra protagonista era la medicina contra la tristesa i la Noia dels Cabells Curts i Clars va trobar la part feliç de la seva ànima i juntes van partir cap a pobles més llunyans que el Poble Allunyat de la Mà de Déu per ajudar als veïns a somriure i ser feliços>>



Gràcies, Noia dels Cabells Vermells com el Foc, Arrissats com un Àngel; amb uns Ulls Brillants, que Sembla que Salten Espurnes d'Ells. Amb el seu Riure i el seu Somriure, que Podia fer Ploure els Dies de Sequera, i Aturar la Pluja els Dies d'Inundacions, Donar de Menjar als Pobres, Consolar als Trists i fer Somriure als Desemparats.



T’estima, la Noia de Cabells Curts i Clars amb un Gat entre les Mans.




Thomas O'malley :3

1 comentari:

Una noia de cabells vermells com el foc ha dit...

Paula, simplement genial. Jo el tinc penjat a l'habitació,no sé que dir-te, no sols de esta entrada, també la resta del blog,eres meravellosa, no olvides això.