Vaig trigar en fer girar la clau al voltant de dues setmanes

Arribí a sospitar que m'havia equivocat de claus, que els monstrets de la imaginació les havien tornat a canviar, però en un dels torcebraç amb el pany es va deixar guanyar. La porta va grinyolar, estava unflada de tanta aigua salada i vents de sud.
La pols i l’obscuritat regnaven en aquella habitació que, temps abans, havia estat plena de llum, de la qual només quedava un raig que corria per la sala tractant d’amagar-se.
Em desfiu de la capa de viatge de color verd botella deixant-la caure al penjador camaleó.

-Hola- vaig dir amb una veu ronca que em va sorprendre.
-Hola- em van contestar.
A fi de veure millor no vaig tancar la porta, fet que va aprofitar una corrent de vent de l’est per furtar-me la vella capa.
Les passes sonaven amplificades per tota l’habitació mentre buscava allò que no havia imaginat mai.
El silenci i el res, l’eco ho omplia tot (menys un cantó replet de teranyines i restes d’un núvol de cotó).

-Torne a casa...
Però ell no em contestà.