Un vidre entelat.

L'any nou es va colar per la finestra de la meua habitació, en un descuit, en un esternut de fred gener. Es recol·locà el seu passador negre, entre rissos castanys que queien fins la seua fina cintura o prenien un suc de llima als seus muscles.
Amb un riure estrany em mirà fixament.
-Es per a tu-  va dir amb una veu estranya com d'un petit floc de neu, mentre m'oferia un paquet de mesures massa grans per a la seua veu.

Vaig desembolicar aquell paquet, amb entusiasme infantil. Cintes vermelles, dorades, verdes i un arc de Sant Martí van reptar pel terra i colonitzaren les velles cantonades habitades per petits monstrets amb aspecte de pilotes de pèl. Un gran llibre va aparèixer a les meues mans, un vell diccionari de nova edició.

No vaig poder evitar riure. Ella va riure.
-No saps com utilitzar-ho, veritat?- em preguntà mentre es desfeia d'un dels petits monstres que tractava de enfilar-se pel tacó de la seua sabata negra.
-No- confessí.

De sobte, amb un moviment de mans, va materialitzar un gran perol d'aigua bullint. S'apropà a mi com un bes que flota per l'aire, i m'agafà el llibret. El va sacsejar damunt el perol i, lletres de totes les mides, punts, comes, exclamacions, preguntes, diàlegs i silencis, van caure dins del perol com una pluja de tardor.

-Espera uns 5 minuts. Després, bon profit.

I va desaparèixer com va arribar, amb un pestanyeig i un fred sobtat a l'habitació.
Uns minuts després vaig engolir aquella aigua bullint, cremant-me la llengua, despertant una gola resseca de converses de problemes i malestars inexistents.

Els seus cabells van decidir quedar-se a la meua habitació.

Tanca els ulls que jo et vigilo des d'aquí.